temes

5 d’oct. 2017

LA MEVA SEGONA SPARTATHLON



Un altre any cap a Grècia, amb l’entrenament fet, motivat, amb una determinació de ferro i molta il·lusió. L’Spartathlon és una cursa que requereix grans dosis de passió, d’energia i fortalesa, i si quelcom m’ha ensenyat aquesta nova edició, és a gestionar tot això; a no defallir quan tot sembla impossible i continuar avançant, a tenir paciència, a creure amb mi mateix i cercar la força interior que t’ha de portar a la victòria.
Moltes setmanes de preparació, mols kilòmetres sota el sol i per fi arribava el moment.
El dia començava sense haver dormit gaire, a les set del matí a L’Acròpoli d’Atenes, i amb quatre-cents friquis més. Gent vinguda d’arreu del món, corredors i corredores d’ultrafons d’altíssim nivell i 246 km per davant.

Estic a l’autobús que ens porta cap a la sortida des de l’hotel i em sento com si anés a l’escorxador, conec sobradament el que se’m ve al damunt i estic acollonit. Córrer més de 200 km sense patir és impossible, ja ho sabia el dia que m’hi vaig inscriure i tot i que és una cosa voluntària i buscada, sé del cert que serà molt difícil, tot plegat sembla de bojos, però aquesta és l’essència del ultrafons i és així com ho entenc jo.




Estic amb quatre corredors catalans més, ens fem quatre fotos i pim pam, em trobo corrent pels carrers d’Atenes, tinc els sentiments a flor de pell i recordo aquest mateix moment de l’any passat, hi hauré de posar tot el que tinc per aquesta gran aventura que no sé fins on em portarà, el que si que tinc clar és que jo ho donaré tot.
Mentre es va fent de dia, faig els primers kilòmetres amb en Mia, però després d’una hora i 12km, el deixo marxar i continuo al meu ritme. Aquest any estic anant més ràpid, els parcials em surten millor i vaig bastant més còmode. Recordo perfectament cada punt del recorregut i vist i no vist, arribo a la marató, km 42, amb 3h 50m.
Tot rutlla, em trobo bé, cap molèstia important de moment, la temperatura és optima per córrer i està núvol, no puc demanar res més. Aquest any a més de la Lidia hi ha la meva filla, que ens faran l’assistència.


A partir del km 50 em comença a fer mal el pubis, arrossego una pubàlgia crònica de fa molts anys i sembla que últimament ha tornat, i amb força. Arribo al km 60 i segueixo amb molt de dolor, el cap comença a fer de les seves i em plantejo abandonar, tinc l’excusa perfecte. Però no, segueixo. Amb dolor, però segueixo, no he vingut fins aquí per deixar-ho al primer contratemps.
Entro a la primera crisis de les moltes que vindran, això s’ha de gestionar i res més. Apretar les dents i esperar que la cosa millori. Em passa en Toni i una mica mes tard en Krlos i els hi desitjo sort, i per dintre meu, me’n desitjo també per mi, la necessitaré...
Però no és qüestió de sort, es qüestió de perseverar, resistir i intentar gaudir malgrat tot. Al kilòmetre 81, al segon avituallament, hi arribo relativament bé, m’ha costat molt i mica en mica la cosa ha anat millorant, explicat així pot semblar fàcil, però us asseguro que no ho és, no m’agrada fer-ho però m’he pres un paracetamol. Allà m’esperen l’Adela i la Lidia que m’ho tenen tot apunt. En canvio les bambes i la samarreta, menjo un plat d’arròs i tornem-hi.
Asfalt asfalt i més asfalt, carreteres pel costat del mar, polígons i també algun poble, on els nens ens reben fent xocar les mans.
Arribem juntament amb el Karlos al kilòmetre 100 amb onze hores justes. Anem molt bé de temps i d’ànims, tot i que ell es comença a queixar d’aquí i d’allà, igual que jo. Aquí no regalen res.


Anem xerrant i tots dos al mateix ritme, així que penso seria bo poder anar junts tota l’estona, en moments difícils va molt bé un amic al costat i un per l’altre es fa molt més amè.
Arriba la nit i ens posem el frontal. Kilòmetres i kilòmetres de carreteres, les cames carregades, els peus un a davant de l’altre, concentrat, avançant, m’encanta...
Però en algun punt, no ho recordo bé, ens separem. En el fons estem sols i cadascú ha de fer la seva cursa, a més, reconec que jo tinc un ritme molt inestable; ara apreto, ara afluixo, ara paro i tothom corre diferent, es veritat.
Al km 120 començo a anar  molt trallat, tinc ganes d’arribar a la muntanya perquè la cosa faci algun canvi però encara falten 30 km. Comença a caure una pluja fina i se’m tanquen els ulls de la son...ui ui ui, que això s’està posant xungo. Recordo el que vaig patir l’any passat amb la son i el fred, així que em prenc una pastilla de cafeïna i em poso el paravent, però l’impermeable no el tinc, espero que no plogui gaire...


Però si, comença a ploure. Per sort ja estic pujant i sembla que si no corro i només camino em mullo menys, però son imaginacions meves perquè començo a notar l’esquena ben fresqueta. En un dels avituallaments que he passat m’he trobat el Karlos que havia abandonat, em sap molt greu, sé el que havia preparat aquesta cursa, però aquestes són decisions que només pot prendre un mateix.
Vinga som-hi , una bona pujada com a mi m’agrada, però amb 150km a les potes, plovent i moll com un ànec, no està sent un camí de roses precisament, però en el fons estic disfrutant, estic fent el que més m’agrada i sento que sóc on vull ser, res de preguntar-me: - que hi faig aquí?... ho tinc molt clar que hi faig, cap a Esparta costi el que costi...
Només vull arribar al pròxim avituallament i allà em canviaré de roba i menjaré, ho necessito.
Però quant hi arribo, l’Adela i la Lidia no hi són. Vaig moll, estic tremolant, em venen esgarrifances i tremolors i m’estic morint de fred. Per sort porto el mòbil i els hi faig un truc i em contesten que estan només a cent metres i de seguida arriben, buuuff... 
-Per un moment vaig veure un desenllaç fatal, amb aquelles condicions no hagués pogut fer ni un sol kilòmetre més, però per sort només va quedar amb un petit desajustament logístic...
En canvio la roba de dalt a baix, em poso la tèrmica i el gore i vinga gas cap a dalt.
El mont Parteni, aquí és a on a Filípides se li va aparèixer el Déu Pan, jo no estic tan cardat per al·lucinacions d’aquest tipus però vaja, que molt lúcid tampoc estic...
Es un camí de cabres, ple de rocs i moll, però després de tantes hores d’asfalt quasi que ho agraeixo. Amb un tres i no res i després de passar 8 o 10 corredors, arribo a l’avituallament de  dalt del coll, segueix plovent i hi fa molt vent.  Em menjo un plàtan i tiro cap avall sense parar, entre mig del fang i les pedres. Una baixada llarga que faig tota caminant que em portarà a passar per uns pobles entre mig de la boira, fet i fet, no ha estat res. Va David que ho estàs fent molt bé!
Segueixen més kilòmetres i kilòmetres d’asfalt, de nit i sota la pluja, estic cansat, però poso el pilot automàtic que tots els corredors tenim, aquell que ens fa avançar sense adonar-nos, a un ritme lent però constant, immers en els meus pensaments i aïllant del món. La meva realitat es només la llum del frontal de davant meu i arribar al següent avituallament, i quan hi arribo, a per el següent, i així successivament. D’arribar a Esparta encara ni pensar-hi, falta molt!


Comencen les primeres llums d’un nou dia, i amb elles les males sensacions. Tinc un mal cos que no m’hi veig, molta son, estic cansadíssim i em fan molt mal les cames. Porto 185km amb 24 hores, no està tan malament, vaig molt bé de temps però estic ofuscat i em sembla impossible continuar, per sort ha deixat de ploure però.
 Comencen les rebaixes.
Vaig alternant el córrer amb el caminar fins que m’adono que només camino, no puc córrer.

No puc córrer!

Els kilòmetres es fan eterns i entro en una espiral de mal rotllo, dolor i cansament. No sé com, arribo al avituallament del km 200, estic totalment trencat i buit. M’assento en una cadira i tanco els ulls, això serà molt difícil, penso, no sé pas com fer-ho, no vull abandonar, però encara em falta moltíssim i estic acabat, estic...rebentat.
L’Adela i la Lidia m’ajuden en tot el que poden, em prenc un gel i m’aixeco, no les tinc totes però continuo, vinga David has de continuar, com sigui!


I pas a pas, mica en mica, amb paciència, al cap d’unes hores d’arrossegar-me com un cuc, sembla que em trobo millor, intento córrer i em surt un moviment simiesc que no sé si se’n pot anomenar córrer, però segueixo avançant. Cagumlaputa això és molt dur!, això és absurd!, on vaig amb aquest estat? Però si semblo un mort vivent! Però jo no paro. Aquests moments són terribles per a un mateix, la ment fa una cosa i el cos una altre i el temps sembla que s’aturi, però conec bé aquesta sensació i no em deixo intimidar, ara és quan s’hi han de posar els collons de veritat.
Després d’un túnel comença una llarguíssima pujada per una carretera interminable, tardo més de dues hores per fer-la, les cames em cremen i sento el cor bategar com un tambor a dins meu.Per sort, tot s’acaba i comença a planejar.
En un avituallament em menjo unes gominoles amb cafeïna de la marca power bar, que em foten un viatge per flipar, i ara, torno a córrer, i amb ganes.
I arriba aquell moment que et regala l’ultrafons en que et sents invencible; no em fa mal res, em sento lleuger, i amb més de 200 kilòmetres a les cames, corro a ritme i sense parar. Sembla impossible però començo a avançar corredors i a passar avituallaments sense parar, pim pam, pim pam, això és increïble! em salten les llàgrimes d’emoció, quina passada! Corro 12 km amb una hora i sense aturar-me per res, brutal.
Paro a l’avituallament i l’Adela i la Lidia em diuen que tinc en Mia i en Toni a només cinc minuts i segueixo i segueixo, corrent a tot drap, amb les cames destrossades però l’esperit lliure i l’ànima desbocada.
 M’he donat una lliçó a mi mateix, una lliçó que no oblidaré mai. S’ha de mantenir l’actitud, dominar la voluntat i lluitar fins al final, el poder està a la ment! .Hores i hores lluitant amb mi mateix per arribar aquí, a viure moments de plenitud i tornar a ser un corredor, un corredor de veritat!


Falten només 25 km, recordo l’agonia que vaig viure l’any passat aquests últims kilòmetres, amb els peus destrossats i patint la llarga baixada fins a Esparta. Però ara em trobo relativament bé, corro bastant constant i només paro als avituallaments.
I finalment em retrobo amb en Mia i en Toni que m’havien anat esperant, quina alegria! Fem camí tots junts una estona fins que decideixo marxar, em sap greu, els hi fotaré un atxassu, però haig de fer el que crec que haig de fer, i ara i aquí no estic còmode. Em considero un corredor honest: a les curses intento sempre complir les normes, porto el material obligatori, no tiro deixalles, més aviat en recullo, (a Grècia és impossible, tot és ple de merda), segueixo el recorregut sense retallar i en general, miro de participar amb esportivitat, honradesa i respectant als altres corredors. Però mira, en aquell moment vaig tenir la necessitat de continuar, ells anaven molt relaxats, caminant més que no pas corrent i jo tenia ganes de rebaixar el temps de l’any passat, així que començo a apretar i els deixo allà plantats, encara que ells m’havien estat esperant, ho sento nois, ho sento molt.


Corro amb ganes, tot i que per dins sento tot el meu organisme al límit del col·lapse però mentre aguanti mantindré el que estic fent. Vint kilòmetres poden semblar poc, però després de més de 30 hores en moviment i més de 230 km i sense dormir, es fan eterns. Així que apreto encara més i amb ganes d’arribar com més aviat millor. Passo un munt de corredors, la majoria caminen, i jo que vaig encegat, amb el cos a tota màquina, les cames de fusta i una felicitat indescriptible.
Ja només em queda la recta final, un nanu m’acompanya amb bicicleta, la gent aplaudeix des dels balcons i terrasses, veig la estàtua de Leònides i m’emociono, això ja ho tinc! arribo als seus peus amb 33 hores i 47minuts, ho he tornat a fer!
Ja tinc la meva segona Spartathlon, una cursa que ha significat un abans i un després en la meva vida esportiva. Aquí he après a gestionar tots els meus recursos, a seguir quan les condicions són les més adverses i a conèixer una part de mi que restava amagada, tot això em fa ser optimista i m’ajuda a encarar el futur  amb més passió, per què... ara sí, sóc un corredor!
Gràcies Spartathlon,
i gràcies a l’Adela i la Lidia que em van fer una assistència professional, clau de l’èxit, i gràcies a tots pels ànims.
Tornaré.






17 de set. 2017

6H PISTA DE TERRASSA



Les curses d’ultrafons, ja sigui en ruta o en pista atrauen poca gent, sempre som els mateixos i ja ens coneixem. Es tracta de participar perquè si no, en quatre dies, desapareixeran.
Així que avui, últim entrenament  i tirada llarga de cara a L’Spartathlon, ara si que si. Volia fer les 12 hores però finalment em decideixo per córrer només sis, l’entrenament ja el tinc fet, ara només és qüestió d’afinar.
Surto sense cap pretensió, només de fer una bona kilometrada intentant acostar-me als 70 km. Vaig tant relaxat que m’oblido de preparar bé la cursa i no tinc ni menjar ni beure ni vaselina ni res, surto a pèl, pim pam i a veure que passa.
La primera hora la fem molt bé, de catxondeo i una mica massa forts, a 4:30. M’adono que tinc molta set i paro a veure, em beg dos súper gots d’aquarius del mercadona, cutre saltxitxero que em fot una òstia a la panxa que ja no la recupero fins l’endemà, culloooons quin mal rotllo...
Fins a les dues hores i mitja vaig relativament bé, encara que amb mal de panxa. El ritme va baixant progressivament però sempre per sota de 5m/km. A partir de meitat de cursa comencen les rebaixes...em sento cansat i comencen a sortir dolors varis i la panxa rebotadíssima, no passa res David, hi he passat cents de vegades per aquí, així que aguantar com pugui i deixar passar el temps.
La última hora encara estic per apretar una miqueta, però res, poca cosa, i al final 67’400 km i tercer classificat.

Bona jornada esportiva amb grans amics del ultrafons, felicitats a tots, ànims i endavant!

9 de set. 2017

TRAIL DELS 3 BATLLES


Bones sensacions al trail dels 3 Batlles, cursa divertida i corriolera amb 2000 metres de desnivell positiu i 30 km que se’n van fer curts, tot i portar tota la setmana de força tralla. Per la tarda 25km més de rodar.
Res més a explicar, corrent bé, pujant amb força i baixant suau com sempre, tancant una setmana amb 146 km. Bona feina de la gent de Sant Vicenç de Torelló.
 Vinga gas que això ja ho tinc gairebé a tocar...



30 d’ag. 2017

LA MARRANA SKYRACE



Una altra cursa en que participo en que l’únic que vull és sumar kilòmetres i hores. Sóc conscient de que això no es el meu terreny, una cursa molt tècnica i relativament curta i amb tota la setmana càrrega.
Crec que serà de les ultimes que faci, la veritat es que no m’hi acabo de sentir còmode, jo no sóc muntanyenc, sóc corredor, i aquí de córrer, poquet. Em sembla que a més, m’he cardat vell, perquè cada vegada em costen més aquestes baixades tan dretes, aquests passos plens de pedres i tot això.
Però jo no m’arronso, m’atreveixo amb tot, i per passar una matinal a alta muntanya, amb un dia radiant, doncs cap problema. No tinc cap més pretensió que fer un bon entrenament amb alçada i res més, la competivitat la deixo per una altra ocasió.
En general em vaig trobar bastant bé, pujant amb força i controlant a les baixades, fent la goma com sempre amb altres corredors, acabant molt fresc amb quatre hores justes i muscularment molt bé, l’endemà tornava a entrenar amb normalitat.

I es que l’Spartathlon és a tocar, només falten quatre setmanes, toca prémer l’accelerador i acabar d’arrodonir tot el que he fet aquest estiu: més de 12 setmanes per sobre dels 100km, més de 5 per sobre els 140 i una de 180. Mai havia entrenat com ara i la veritat es que vaig cansat, avui mateix he sortit i al cap de mitja hora ja he tornat cap a casa caminant, no podia amb la meva ànima, desmotivat, abatut...
És igual, no passa res, demà serà un altre dia, no vull forçar. Però la veritat es que m’està costant molt, sempre dic que jo entreno sempre amb il·lusió i sense cap mena de pressió ni obligació, però últimament sento com una força que va en contra meu, com una veu interior que em diu que ja n’hi ha prou, que pari, que descansi, i lluitar contra això és molt difícil.

Per això m’apunto a aquestes curses, perquè sé que si més no, sempre en surt un bon entrenament  i així no em costa tant. Dissabte que ve, trail dels 3 Batlles, 30km...a veure com va...


30 de jul. 2017

ULTRA CATLLARÀS


La intenció és sumar hores d’entrenament després de tota la setmana de molt volum, disfrutar d’una prova esportiva i de la muntanya, res més. L’any passat ja la vaig córrer i va ser un calvari per les altes temperatures i la humitat, aquest any la cosa pinta una mica millor però de calor en farà, això ho tinc clar.
Sis del matí, La Poble de l’Illet, 51km i 3600+ per davant, un munt d'amics i tot el Catllarás per córrer, surto molt conservador i a ritme d’escalfament, sento tot el cansament de tota la setmana però d’això es tracta. El dijous vaig sortir i vaig acabar caminant , estava molt cansat, així que no ser com respondrà el cos per això m’estimo més reservar. 
Comencen les primeres pujades i els conseqüents taps, no m’agrada córrer així, no vaig còmode, tota l’estona ensumant el cul del de davant i a ritme de prenyada...colloooons va, espavileu!, però res, més de trenta corredors tots un a darrere l’altre en fila india per un corriol estret...
Em poso nerviós i començo a passar gent per les bardisses, a sac, fins que trobo el que provoca tota l’embussada, va noi,  tira va, homeeee...
Superat aquest primer contratemps segueixo a bon ritme, a les baixades com sempre em passen corredors a grapats però pujant els recupero. Em trobo prou bé, tinc energia i controlo molt bé el tema hidratació i sals. Al primer avituallament gairebé no paro i al segon em prenc un gel i un trosset de plàtan, estic menjant molt poc, només aigua i aigua però em sento bé.
Xino xano, sense estrabades, disfrutant de l’indret, corrent a ritme viu quan el camí ho permet, pujant amb força i controlant a les baixades i com qui no vol la cosa em trobo a l’últim terç de la cursa bastant fresc, osti tu, això ja ho tinc.
La ultima baixada es fa una mica llarga, però res, arribo de nou a la Poble molt bé, muscularment molt sencer i sense cap mal rellevant, tot un èxit.
Bon entrenament, gaudint de la muntanya i d’una cursa ben maca i molt ben organitzada per Klassmark, al final 8hores 40minuts, 72è classificat i12è de veterans.
Suma y sigue.


23 de jul. 2017

SPARTATHLON (3)


L’any passat per aquesta època, quan preparava l’Spartathlon, vaig pensar que no volia obligar-me a res, vaig sortir a entrenar sempre amb ganes i il·lusió, i sempre motivat. Ni un sol dia vaig sortir a córrer amb mandra o sense ganes, ni vaig fer cap sacrifici de cap mena. Tot va fluir d’una manera natural i sense forçar, com ha de ser, em sembla a mi, aquesta activitat., ja no dic ni esport...
Perquè a mi no m’agrada l’esport, ni crec amb els valors que se li pressuposen, esforç, constància, sacrifici, superació...res, collonades. No en segueixo cap d’esport, ni m’he mirat el Tour, ni el tennis, ni res de res, de el futbol ja millor ni esmentar-lo i les motos i els cotxes tampoc no m’agraden.
El que jo faig és córrer. Ras i curt. No tinc cap més aspiració que córrer amb mi mateix, superant obstacles i sempre endavant. Un veritable Forest Gump...
Quant corro m’adono que el que estic fent és el que vull fer, em connecta amb una part molt primitiva de mi mateix i em manté alerta, sempre expectant, pendent del meu cos que es mou amb sincronia amb la meva voluntat. Això em deixa un pòsit de plaer per l’ànima i és motiu per sortir cada dia amb la motivació renovada.
Avui mateix, corrent pel voral de la carretera, m’he sentit un boig, els conductors dels cotxes em miraven malament i veia les mirades d’incomprensió a la seva cara. M’és igual, jo em sento bé, m’agrada estar i ser diferent i a dins meu i neix una satisfacció molt intensa, per córrer tot el que vull córrer  i per tot arreu. Els únics que em respecten son els ciclistes, hi veig gestos de complicitat i això també m’agrada però tot plegat m’és indiferent. Jo a la meva.

Però aquest any la cosa no està sent tan fàcil, aquest Juliol he treballat molts dies, no he dormit més de sis hores cada nit, i alguna ni això. La pubàlgia que arrossego de fa anys i que creia oblidada m’ha vingut a visitar i sembla que per quedar-se i si al cansament acumulat i afegim la calor d’aquestes darreres setmanes fa que tot plegat estigui sent una mica més dur que l’any passat.
Però jo no em rendeixo, ni em desmotivo, algun dia ha costat una mica més però per sort tinc la Fina que m’ajuda i sempre és allà, donant-me un cop de mà i ajudant-me amb tot el que em cal. Avui era el seu aniversari i tot així m’ha estat seguint amb el cotxe, avituallant-me i fent-me costat. Gràcies Fina. També tinc la sort de tenir  un amic com en Mia, amb ell faig molts kilòmetres també i cada dia ens passem el parte de com ens ha anat l’entrenament, som com germans
Així que amb aquestes estic, aquesta setmana l’acabo amb 151 km, content i mirant enllà, Esparta m’espera...
gas a la burra!


7 de jul. 2017

MUNDIAL DE 24HORES, BELFAST



M’estic acostumant a tornar a casa decebut després d’una competició, potser decebut no és exactament la paraula però vindria a ser quelcom semblant. Aquestes ultimes 24 hores van ser per oblidar, per ressetejar la ment i el cos i intentar tornar amb un nou objectiu. 
Diuen que es falla el cent per cent de les fletxes que no es disparen, i jo últimament n’estic disparant moltes...però totes a fora la diana...
Anar a un mundial no es fa cada dia, és més, no crec que es repeteixi, i de fet, no sé ben be que hi feia jo allà. A part del tema selecció, en que he trobat que no hi acabava d’encaixar, en aquest tipus de competicions s’hi ha d’arribar molt rodat i tenen prou pes com per ser l’objectiu de l’any. Jo hi anava una mica a veure que passa, creient-me que es pot viure de renda amb quatre tirades llargues i poca cosa més.
A les sis hores de Vilafranca vaig pensar que no anava tan malament, però no, això requereix molt i molt volum, moltes hores d’entrenament i sumar i sumar i sumar, molts kilòmetres.

Només de sortir em vaig notar buit, els ritmes no sortien ni de lluny, tot i així vaig saber esperar, tenir paciència és important. Vaig estar esperant hores i hores la inspiració. I res. la marató la vaig passar amb 4h 07m, molt lluny dels 3:40 que acostumo a fer còmodament i veia com lentament se’m escapava la cursa.
A les si hores no portava ni 60 km i ja anava ratllat, sense gaudir ni un sol moment, i mira que a mi m’agrada córrer, però res.
Em vaig fotre de fred tota la cursa, de fet, només arribar a l’aeroport ja em vaig agafar i quasi bé no me’l vaig treure fins al cap de tres dies. Veníem d’una onada de calor, a 38 graus i aquí corrent només a 11, amb humitat, vent i pluja...
Però això són excuses, ja ho sé. La veritat és que no sé ben be que va passar, el córrer ja les té aquestes coses, hi ha dies que no vas, no vas i no s’hi pot fer res.

Vaig voler arribar als 100km, si mes no per dignitat, i per arribar-hi  vaig tardar mes de 12 hores...un desastre. No amago que de sortida, anava disposat a arribar als 200, però amb aquests ritmes, impossible. Vaig tenir algun moment bo, que em trobava bé i ho aprofitava per fer una tirada de 15 o 20 km a bon ritme però de seguida tornava a afluixar i em posava a caminar...
I finalment vaig decidir retirar-me a les 13 hores, amb 105 kilòmetres i molt cansat de donar voltes i voltes...
Amb tot, estic content d’haver-hi estat, vaig veure el que és el veritable ultrafons, corredors fer unes marques estratosfèriques, corrent hores i hores a ritmes increibles i sense parar. El primer classificat amb quasi bé 270 km i la primera dona, amb gairebé 260. Impressionant. 

Tot corredor que s’anomeni així, hauria de veure almenys una vegada aquests esportistes superdotats. Vaig quedar molt impressionat.
I res més, podria explicar moltes més coses però no cal. Podria explicar que hagués pogut acabar les 24 hores com sigui, sense buscar cap marca, però per patir com un desgraciat per fer una merda...no cal. N’he acabat moltes de curses per collons, moltes, he corregut lesionat, amb febre, deshidratat...de totes maneres vaja, però aquí no em vaig sentir prou motivat per donar-ho tot.
Així que borron y cuenta nueva, ara si que si, dotze setmanes i Spartathlon de nou, em sento motivat, sense lesions ni molèsties i apunt per entrenar a tope.

Som-hi!

13 de juny 2017

L'OLLA


Diumenge passat vaig tornar a córrer l’olla de Nuria, pim pam, dorsal d’última hora i a disfrutar de l’alta muntanya. Abans de res, donar les gràcies a tota l’organització per aquesta magnífica cursa en un entorn immillorable, sou collonuts.
Es la meva cinquena participació, la primera al 2008, recordo que es va neutralitzar al Puigmal per mal temps, l’any següent em van haver de baixar amb helicòpter amb el turmell rebentat...i les altres tres, doncs bé, tot i que aquesta última edició vaig acabar una mica així així...

Porto tota la setmana entrenant com un cabró, fa només set dies que vaig acabar les sis hores, amb gairebé 72 km o sigui que surto tranquil, a ritme putruc putruc i sense estressar-me. Només busco fer un bon entrenament en alçada i sumar, passar una bona matinal esportiva i muntanyenca, res més.
De seguida es formen taps als primers corriols estrets, pujaria més ràpid però ja m’està bé, tinc bones sensacions tot i notar el cansament acumulat. Arribo al Puigmal amb una hora i sis minuts, de puta mare, començo la llarga carena i a les primeres baixades em passen per sobre...mare meva com baixen la penya...
Res, jo a la meva. A les pujades els torno a agafar i així anem fent la goma amb varis corredors. Fot una calor que deunidoret i segueixo fent cims, amb les seves pujadetes i les seves baixadetes, disfrutant i gaudint.
I baixant del Noufonts....raaaac! el turmell se’n va a tomapelcul, em faig el meu 157è esquinç al turmell de la meva vida. Em fot un mal de Déu, però tinc clar que haig de seguir, per un moment em sembla que m’he fet bastant mal, però mica en mica el dolor remet i puc continuar, això si, a la baixada final gairebé no corro i camino. Em passen mogollón de corredors però tan és, jo em dedico a recollir embolcalls de gels i barretes que n’hi ha bastants, cagumdeu sempre hi ha d’haver un guarro de merda...
Entro altra vegada a Nuria després de 3h 50m, molt fresc de cames, relativament poc cansat i amb molèsties al turmell com és lògic, i content, malgrat la reblincada.
Però la sang no ha arribat al riu i l’endemà ni cort ni peresós, surto a córrer dues hores i veig que més o menys tot està al seu lloc, i avui, tres hores més, acabant zombi perdut per la carretera, amb una caldufa que queia que nitecuen...
Doncs res, a veure com acabo la setmana...
gasalaburra!



3 de juny 2017

6 HORES PISTA VILAFRANCA




Avui he ant a córrer les si hores pista de Vilafranca del Penedés. M’agrada que a Catalunya es facin aquests tipus de proves ja que no se’n fan gaires, ni aquí ni enlloc. L’ultrafons en pista té un nosequé que m’agrada molt, aquí no haig de patir per buscar les marques, ni anar carregat com un burro, ni frontals, ni res de res...només córrer...
I això és el que he fet. Venia una mica a provar, doncs el soli m’està fent la guitza últimament i no sabia com respondria, però al final no me’n he ressentit i he pogut apretar.
Sortim poquets corredors a les vuit del matí i 6 hores per davant, al cap de tres, farem un canvi de sentit, així de senzill, sense complicacions, a regular, buscar un ritmillu bo i apretar les dents quan van maldades...
El dia és molt humit i fa molta xafagor, suo com una truja, però vaig amb el grup capdavanter i les sensacions són boníssimes. Potser em sortit un pèl ràpid i deixo dos corredors a davant meu i em relaxo una mica. Vinga voltes i més voltes, passo la mitja marató amb 1.34 i tot va sobre rodes. La Fina em fa l’avituallament i no paro de demanar-li coses...sobretot sals.
Vaig tercer i regulant, corrent amb força i sentin-me un veritable ultrafondista, sentint com tot el meu cos galopa per la pista, m’encanta...
Passo la marató amb 3h 20m i vaig bé, només una mica de principi de rampa en un isquio però em sento valent, tot i que tot just acabem de passar la meitat de la cursa.
A partir de la quarta hora la cosa es posa xunga, porto 50 km i aquí és quan s’hi ha de posar el que s’hi ha de posar. El cos es queixa i les cames criden, però intento no abaixar el ritme gaire. He notat la falta de tirades llargues i a partir de la cinquena hora he patit molt, he passat d’anar a 4.30 a 5 i amb unes rampes als dos isquios considerables. Més sals, i aigua i isostar... però la cosa no millora gaire.
64 km, ja fa estona que ha canviat la classificació, dos corredors que han anat de menys a més s’han posat al davant i ara jo vaig quart, que hi farem.
La última hora m’arrossego per la pista totalment contracturat, però encara em queda gastar l’últim cartutxo i corro prou per estar com estic, així que poso la mirada al infinit i aguanto, amb dignitat, fent veure que encara em queda energia, però per dins vaig fos, totalment buit.
I veient que arribo als 70 km, els últims minuts encara tinc esma per apretar, per acabar fent una prou bona marca; 71’653km, després de sis dures i lluitades hores, quart classificat.
Moltes gràcies amics de Vilafranca, i moltes gràcies a tots els corredors que avui em viscut una bona jornada d’ultrafons.
Una bona cursa i un bon entrenament de cara al mundial de 24 hores d’aquí un més...ai mare...ara a descansar...




28 de maig 2017

TRAIL SANT ESTEVE


Per treure’m l’espina de la setmana passada a Menorca, i gràcies al Jaume Llenas, avui he anat a córrer una altre cursa, el trail de Sant Esteve, de només 27 km, una cursa senzilla, sense grans pretensions, molt corredora i amb uns desnivells raonables, com a mi m’agrada.

I la cosa no podia anar més bé, després d’entrenar tota la setmana amb normalitat i veient que el soli no em donava problemes, he pogut fotra-li gas, corrent a bons ritmes, disfrutant del Montseny, en un dia una mica calorós, això si.
Aquesta cursa ja la vaig córrer fa dos anys i ja ni recordo les vegades que he entrat a meta en aquesta plaça de Sant Esteve de Palautordera, entre la marató del Montseny, l’ultra Montseny i varis trails....jo crec que més de deu vegades.

Avui m’he tornat a sentir corredor, ja en tenia ganes, i també m’he sentit corredor de muntanya, pujant a bon ritme i baixant...ejem, ejem...prou bé...
Com són les coses, un dia em trobo mig lesionat i sense poder complir amb el que em proposo i un altre dia surt una cursa rodona, amb bones sensacions i pràcticament sense molèsties. I dic pràcticament perquè una mica si que m’ha molestat, he anat regulant tota l’estona i sense forçar, però al final encara he pogut baixar de  les tres hores i quedar el 21è classificat i 5è de veterans. I per què no hi havia categoria màster que si no arraso...

Una cursa més i un bon entrenament, gaudint del córrer i del Montseny, amb uns objectius a mig i llarg plaç molt engrescadors, com són les 6 hores de Vilafranca, el campionat del món de veterans de 24 hores i el plat fort...Spartathlon
Som-hi!


23 de maig 2017

TRAIL MENORCA CAMÍ DE CAVALLS




El trail camí de cavalls es d’aquelles curses que està predestinada a ser unes de les grans, una cursa amb caràcter propi, que no et deixa indiferent, amb un recorregut natural i organització impecable. Haig d’agrair al Victor Truyol que em deixés participar per tercera vegada, la primera, al 2012, en una primera edició que va ser èpica vaig fer 30 hores i escaig, enguany, s’està guanyant la cursa amb 19 hores i poc i els primers 17 corredors baixant de les 24 hores, mare meva com corren...
L'any seguent vaig fer la costa nord, i el que recordo es que vaig quedar segon, juntament amb en Pau Garriga i darrere el gran Miquel Pons.
Arribava a la cita no massa fi, els problemes al turmell després de patir un accident de moto no han parat, sobrecàrregues al soli, molèsties... en fi, que no vaig poder preparar-la com volia. Tot i així, estava mentalitzat per patir, per passar la nit com fos i superar tots els obstacles.
La sortida va ser molt ràpida, a mi em va semblar que estaven tots sonats sortir a aquell ritme per fer 185 km, però vaja, que jo a la meva i putruc putruc sense forçar gens ni mica i gaudint de les meravelles del paisatge. A partir de la primera hora ja vaig notar una mica el soli, a la segona ja em molestava i a la tercera hora em feia mal. A partir del kilòmetre 40, ja em feia bastant mal i allà vaig veure que havia d’abandonar, i així ho vaig fer al quart avituallament, després de 5 hores i 44km.
Res més, no hi ha res més a explicar. Un nou abandonament però aquesta vegada sense problemes, era molt evident que m’havia de retirar.Potser en unes altres circumstàncies hagués esperat una mica més, però em feia por trinxar-ho tot. D’aquí sis setmanes tinc una altre cita esportiva que em fa molta il·lusió i no volia lesionar-me.
Però el que tinc no arriba ni a lesió, però em fa la guitza, i molt, no em deixa entrenar bé i quan arriba l’hora de la veritat, encara menys. Al mundial de 100km em va passar el mateix i probablement em tornarà a passar algun dia, així que no m’hi atabalo.
Després d’un abandó en aquest tipus de curses et quedes una mica tocat, la veritat, i últimament porto una bona ratxa; a Menorca, al 100km de Murcia, a les 24 hores de Can Dragó i moltes altres que em venen al cap d’altres anys: al UTMB, al ultra d’Andorra, la marató de Donosti... i alguna més, és igual, no em fa cap vergonya explicar-ho...qui no s’arrisca no pisca.
Vaig veure grans corredors fent uns temps estratosfèrics, vaig saludar un munt d’amics, Menorquins i de tot arreu, vaig gaudir de l’illa i va sortir un bon entrenament, així que puc estar content.
I el millor de tot veure el meu amic Mia fer podi al trail costa Sud, que després de tot el que ha passat s’ho mereixia, aquest és el Mia que jo conec!
Marxo de Menorca sabent que tornaré, oi tant!. Tornaré a donar la puta volta a l’illa i em cagaré amb tot, per les pedres, la sorra i la calor, però al final això que tant ens fa patir és el que ens dóna vidilla, 
visca el camí de cavalls!



30 d’abr. 2017

MONTESCATANO, campionat d'Europa de curses de muntanya per a veterans




No hagués dit mai que acabaria corrent una cursa de muntanya a...Montcada, però mira tu, com són les coses, s’ha de saber estar a tot arreu i amb això del córrer jo m’atreveixo amb tot.

Campionat d’Europa de trail de veterans per la federació d’atletisme, molts corredors nacionals i poquets vinguts de fora. 13’5km, 500+.

Sortida a tota hòstia desde el centre del poble, de moment tot està al seu lloc, em noto una mica el turmell però les sensacions són prou bones. Adelanto algun corredor i algun a mi, fins que quedem un grupet de quarentons- cinquantanyerus però que corren que se les pelen. La primera pujada deunidoret, no és tècnica però requereix esforç, ningú camina, jo tampoc, però tinc els pulmons que sembla que m’hagin d’explotar. Cap problema, jo pujo bé i estic disfrutant. Baixada ràpida i em menjo quatre o cinc corredors, no m’ho puc creure, jo, adelantant en baixada...
M’ha vingut un  dolor en un costat, com una mica de flato, afluixo una mica i em passen tres o quatre corredors, algun de 60 anys, cullooooons, res, fot-li gas David que això és un plis, ja passarà.
Baixo per una pista a tot el que em donen les cames, em mataré.... ai ai ai... em comença a venir un dolor intens al bessó, suposo que de recolza malament el turmell que tinc xungo, però només queden tres kilòmetres i apreto encara més.
Em passa un corredor Anglès i després un Espanyol, tots dos de la meva categoria i no hi puc fer res, estic anant a tot el que dóna la màquina, amb tots els llums vermells encessos i treien fum, cagum la puta, va, no passa res, ho estàs fent de collons nanu.
Arribo altra vegada a Montcada i travessant el pont em torna a passar un corredor i arribant a cent metres de meta, un altre, tots dos de la meva categoria, ostiaaaa, en fi, ara ja està. Arribo fos i totalment buit, amb el bessó a punt de rebentar però content, m’ho he passat bé en una cursa prou xula i prou dura anant a aquests ritmes.
Al final 7è de la meva categoria V50 i 73è de la general, he anat més de mitja cursa tercer, si arribo a saber-ho...jejeje, res home, jo ho he donat tot.
Avui he gaudit com feia temps, corrent fóra del meu terreny i després de cinc setmanes lesionat i sense poder entrenar gaire, i a més ho he fet prou bé tenint en comte tot això, així que no puc demanar més.

I el millor de tot, veure a la Laia Andreu guanyar amb autoritat, quin tros de corredora tenim a casa nostre, una corredora senzilla i humil però amb una qualitat atlètica impressionant, i a més, una tot terreny també, felicitats Laia!

23 d’abr. 2017

SPARTATHLON (2), tornem al carrilet



Després de quatre setmanes de baixa y amb el turmell encara tocat, tenia ganes de provar-me i fer una bona tirada, i com no, a la ruta del carrilet que tan bons resultats em va donar l’any passat. Han sigut 39 km amb 3h 15m, a 5m/km i poc, d’Olot a Anglès, no estamos tan mal...
Haig de donar gràcies a la Fina perquè m’ajuda i sempre és allà, em fa els avituallaments i em dóna tot el seu suport, genial.
Aquestes últimes setmanes he aprofitat per agafar la bici i la veritat es que he disfrutat, amb tirades de 80-90km, bé, sempre dic que jo no sóc ciclista però estoy en ello. També he sortit a córrer una mica, però el mal al turmell era el que manava i algun dia tornava cap a casa fent només quinze minuts.
Però avui la cosa ja ha anat de debò, m’he tornat a sentir corredor i ultrafondista i no es que 39 kilòmetres siguin molts però sumats amb els de tota la setmana sumen més de 120km, que està prou bé.
D’aquí només quatre setmanes aniré a Menorca,al trail camí de cavalls, 185km i m’haig de posar les piles, encara que sigui estudiar el dia abans de l’exàmen però almenys estudiar una mica...
Abans però, Diumenge que ve, aniré alcampionat d’Europa de trail de veterans, a Montcada...ai mare...una vegada més aniré a una cursa que no es el meu terreny, ràpida, explosiva...13km i mig i encara no 500+. Suposo que em vaig inscriure per treure profit de la llicència d’atletisme i una mica per provar, ara que ja sóc master tinc ganes de veure fins on puc arribar, em fotaran una repassada que em deixaran tremolant, ja veuràs...
Dons res, tot això es el camí que m’ha de portar a Sparta altre vegada, corrent, entrenant, amb els alt i baixos, amb tots els entrebancs que segur vindran però en definitiva gaudint del camí.

I la foto...doncs no sé, al punt final on m’esperava la Fina hi havia aquesta màquina aparcada i m’ha semblat significatiu, m’he sentit....com una puta màquina...

20 de març 2017

SPARTATHLON (1), comencem bé...



L’any passat, poc després de saber que estava acceptat a l’Spartathlon, vaig patir un accident de trànsit bastant greu, per sort tot va quedar en un ensurt i amb poc temps vaig poder reprendre els entrenaments.
Aquest any, sembla que la cosa es repeteix; avui anant a treballar amb la moto, un cotxe se m’ha tirat a sobre en una rotonda i m’ha fet caure. Una bona aterrissada, tot plegat res greu, però tinc el turmell ben inflat i en fa mal tot, rascades i contusions arreu, ja veurem com evoluciona aquests pròxims dies.
He estat dubtant uns dies, ultimament  estava  una mica desmotivat , no sabia ben bé cap on tirar però haig de reconèixer que l’Spartathlon es la cursa de la meva vida, ho va ser l’any passat, per distància, per preparació, i per tal i com va anar tot plegat, i n’estic molt orgullós. Volia deixar-ho aquí, no tocar res i guardar-ho a la maleta dels records, dels bons records.
Però noi... no sé perquè, em vaig tornar a inscriure, suposo que volia tornar a reviure la intensitat d’una cursa d’aquesta envergadura, tota la preparació i tot el desenllaç i sobretot l’arribada als peus de Leonides després de córrer 246 km i un dia i mig amb la seva nit.
 I com són les coses...va i em toca al sorteig, així que res, al Setembbre cap a Grècia altre vegada, torno a agafar un motiu per sortir a córrer cada dia i començo de nou un camí ple d’entrebancs i molt dur, però apassionant.
No sé si l’accident d’avui es un presagi de tot el que vindrà, com l’any passat, instants després de la patacada, he pensat que perillava la meva participació però finalment crec que no. De moment  estic aquí al sofà, amb gel a la pota i mal a tota la carcanada...ja veurem...


13 de març 2017

MARATÓ DE BARCELONA




Em llevo a les cinc del matí i apa, vinga tornem-hi, una altre marató per córrer. La veritat es que no estic gens motivat, no sé que em passa últimament que em sento fora d’òrbita i no sé ben bé el que em passa. De ganes de córrer ja en tinc, el que no tinc ganes es de patir, vull córrer sense estrebades i acabar dignament, res més. Aquest últims quinze dies nomes he sortit a rodar un parell de vegades, un dolor al turmell m’ha fet descansar més del que volia i no ho veig gaire clar tot plegat, també sé que a vegades, es cos et dóna sorpreses...

Però una marató és una marató, no és pot subestimar mai i al final acabes sempre al teu lloc, no val a esperar que aquell dia sigui el bo, cal preparar-la i entrenar-la i sobretot cal anar-hi convençut. Tot el que jo no he fet.
Des de principi d’any que no trobo el camí, si, he fet dues mitjes i un deu mil i algun cros, però sense passió, sense objectiu i sense masses ganes i així no es pot anar.
Sortir a una marató a provar...no sé no sé, potser si, en el fons esperava un miracle, però al final tot ha anat com havia d’anar, no es pot demanar més.

Surto molt còmode per davant de les llebres de tres hores, vaig perfecte i disfrutant i passo el kilòmetre cinc molt bé. Al km deu tot segueix igual, a ritmes entre 4:15 i 4:20. Al kilòmetre quinze em passen les llebres i tot el mogollón de gent que va amb elles, ostia santa; empentes, cops de colze, entrebancades...haig de sortir d’aquí, així no es pot córrer. No en vull saber res de les llebres.
Passo la mitja amb 1h 32m molt còmode i sense cap molèstia. De seguir així encara faré un bon temps, penso, i m’animo una miqueta tot gaudint del ambient de Barcelona. S’ha de reconèixer que en aquest aspecte ha millorat molt, hi ha gent animant a quasi bé tot el recorregut i això sempre s’agraeix.
A partir del kilòmetre 25 comença el festival, el meu petit calvari; cames de fusta i sense energia, ostia que això ja m’ho conec, caldrà posar-hi mooooltes ganes i la veritat es que no en tinc masses. Si pogués, pararia i tornaria cap a casa, perquè no tinc gens de ganes de patir, i això es el que passarà, ho veig a venir. Fins al kilòmetre 30 ho trampejo com puc, però a partir d’aquí se’m fa una muntanya.
Si. Ho haig de reconèixer. Em vaig sentir superat. Jo, que he fet més de trenta maratons, que he acabat la Spartathlon que son sis maratons seguides i sense parar, que he fet curses de 100 km i de 24 hores...i ara em sento sol i abatut al mig de Barcelona, sense ganes, sense energia.... vaja merda.
Com un novell, com si no sabés que la marató t’agafa pels collons i et sacseja, et matxaca i et destrossa.
M’arrossego fins al km 35, passo el 36 i em poso a caminar. No ho havia fet mai, bé si, a la primera marató que vaig fer, ja fa un munt d’anys, i així es com em sento; com si fos la primera vegada.
Dons res, a tirar de coco, com he fet tantíssimes vegades...em poso a córrer de nou i tot i així em passen cents de corredors, enfilo el Paral·lel només amb l’objectiu d’acabar, totalment buit, em fan mal els isquios, els glutis, els peus, el turmell, l’equena...i l’orgull.

Una marató més i una nova experiència, corrent sense ganes, sense motivació i acabant encara no sé com ni perquè. Després de tants anys de córrer sembla que sempre queda alguna cosa nova per viure...3h 16m
Però va, que no passa res, pròxim objectiu: Pels camins dels matxos, deixo l'asfalt i torno a la muntanya.

Arxiu del blog