temes

14 de gen. 2018

SANT MIQUEL XPERIENCE


Amb aquest titol tan modern corria avui en aquesta cursa, de Sant Feliu de Codines fins a Sant Miquel de Fai i tornar, tot per carretera. Una cursa diferent, ràpida i dura per les pujades i baixades. 
M'he trobat molt bé, he sortit a tota òstia darrere el grup capdavanter i mica en mica m'he anat situant al meu lloc, tot i així m'ha sortit un ritme de 4:06, que amb les rampes que hi havia ja està bé. Al final 19è classificat, 57m:21s per fer els 14 km i gairebé 300+ i primer de categoria master, no estamos tan mal.
Gas a la burra.

WEB     CLASSIFICACIONS


4 de gen. 2018

ACCIDENT




No acostumo a parlar massa de la meva feina, però aquest cas ha sigut especial i tenia ganes d’explicar-lo.
Calculo que amb vint i set anys fent de bomber dec haver anat a mes de mil accidents de trànsit, alguns amb ferits lleus o inclús il·lesos, d’altres amb morts i ferits greus, accidents molt aparatosos, múltiples, amb camions implicats, amb cotxes incendiats, víctimes cremades, amb nens...en fi, de tot.
No sé perquè, aquest rescat em va copsar especialment, va ser un cas atípic o si més no, jo no m’hi havia trobat mai.

Ens avisen d’un accident amb una víctima atrapada a una carretera anant cap a Manlleu, l’avís l’ha donat el propi accidentat i no sap on es troba, només recorda que anava cap a Manlleu però no sap la carretera ni el punt concret, es troba a fora de la via i fora del trànsit dels altres vehicles. Sortim dos bombers amb el furgó de salvaments, dos amb vehicle lleuger i dos amb el camió de primera sortida cap a diferents carreteres, el primer que el trobi avisarà als altres, no podem fer-ho de cap altre manera. Es de nit, i veig molt difícil encertar amb la recerca, ja que pot estar a molts llocs. Es obvi que ha sortit de la via i ha anat a parar lluny de la visió de la resta de conductors.
Per sort, (encara no sé com) els mossos localitzen el vehicle que s’ha precipitat uns vint metres barranc avall, el camió on vaig jo està molt a prop i de seguida hi arribem, veiem el resplendor dels llums però és molt dret i no hi podem accedir.
Busquem ràpidament un accés donant la volta per un camí, tallem un cadenat, obrim una porta i enllà veiem un cotxe panxa enlaire i encara amb les llums enceses. Arribem pràcticament tots els bombers junts, som un equip de nou companys i comencem a actuar; línea d’aigua, falcar el vehicle i començar amb les primeres maniobres.
He tingut temps de buscar una finestra amb la obertura prou ample com per esmunyir-me cap dins el vehicle, tot són vidres esmicolats i planxa rebregada i allà, suspesa encara pel cinturó, es troba una dona. Li dono la mà i li  demano com es diu, i respon amb prou coherència, està conscient i encara té el mòbil a la mà amb el que ha fet la trucada. A dins el cotxe tot pren una altre dimensió, es un habitacle molt reduït, estic molt incòmode, se’m claven varies peces per diferents parts del cos, mentre sento els espetecs de les eines dels companys que comencen les maniobres d’escarceració. La dona em demana que no la deixi mentre en prem fort la mà, no ho faré, jo estaré amb ella tota l’estona que calgui.
És una situació en que l’accidentat es troba totalment vulnerable, en un ambient hostil i molt traumàtic i els bombers estem per solucionar, dintre de les possibilitats, la situació. Intento donar el millor de mi mateix, com a professional però també com a persona. Jo m’estimo més remenar amb les eines, l’assistència psicològica a les víctimes no és el meu fort però si les circumstàncies ho demanen faig tot el que puc i sé. 
Arriba el personal sanitari i li faig una mica d’espai a  la infermera, reclinant el seient i traient el reposacaps.
Un accidentat suspès pel cinturó en un cotxe bolcat es de les maniobres més difícils en que ens podem trobar, a més em comuniquen una possible lesió medul·lar, així que em de ser extremadament curosos en tota la operació.
Els companys segueixen treien les portes i jo segueixo parlant amb ella, tinc la seva cara gairebé a tocar de la meva, tot i que ella està de cap per avall. Li han pogut posar una via i sedació, i la cosa va avançant bastant bé. Per fi veig la llum dels vehicles i es crea un bon accés per treure-la, tallem el cinturó i lentament deixem caure el cos a sobre la fusta, molt lentament, de bocaterrosa i mica en mica l’anem treien. Tinc les cames adormides d’estar en mala posició, en fan mal els colzes de fer força, però no em queixo, és el que hi ha, tot ha anat bé dins la gravetat.
La dona entra a l’ambulància on el personal mèdic es farà càrrec d’ella, nosaltres recollim tot el material i les eines i tornem cap al parc. Es molt tard, negre nit, i fa molt fred, però tornem amb la satisfacció de fer bé la nostra feina, sempre hi ha coses a millorar, és veritat, però personalment  ho he donat tot.
Intento no crear vincles emocionals amb  les víctimes dels sinistres en que actuem, però hi ha casos inevitables i no sé perquè, aquest n’és un. Per la nostra part, els bombers seguirem actuant amb professionalitat i tractant a les víctimes amb la dignitat que es mereixen, o almenys així és com ho entenc jo.

Que tinguis molta sort.

28 de des. 2017

Cursa de Na'Dalt









35m 55s

28 de nov. 2017

CROS DE CASTELLAR

                    





         Cros de Castellar 6000m, m'ha sortit a 3:56, bones sensacions, 4art classificats veterans B

22 de nov. 2017

BUSCANT LA INSPIRACIÓ...



Avui he anat a córrer a les pistes d’atletisme d’Olot, és una delícia córrer allà, sembla que estiguis al mig del bosc, envoltat de roures, ocellets i natura. He anat allà expressament, a veure si em trobava...a mi mateix.
Aquestes últimes setmanes m’està costant trobar la inspiració, i es que això de córrer tantes hores no es gens fàcil, no és una cosa que surti de dins, de qualsevol manera, cal un treball mental previ, o millor encara,  trobar una energia espiritual que va més enllà del simple fet mecànic del córrer, un estat emocional, de llibertat i de introspecció.
Han sigut dues hores a la pista, senzilles, sense forçar, intentant trobar el que cal a dins meu, escoltant el cos, cada muscle en moviment i cada batec del cor, gratant molt endins, buscant i rebuscant fins a on he sabut veure-hi, perquè quant semblava que tenia totes les respostes, han canviat les preguntes, i ara em sento buit, buscant un perquè, un motiu, una petita espurna de llum que m’il·lumini...però res, no hi he trobat res.
Han sigut vint i dos kilòmetres de merda, sense sentit, sense color. I mira que m’hi he fet eh? Però quant la cosa no flueix (i no en sé el motiu) potser no cal anar més enllà, és així i punt.

No estic lesionat, em trobo prou bé, i corrent a ritmes elevats (mer mi) encara més, tinc salut i temps per entrenar però noi, la cosa del córrer llarg esta parada. Les hores i hores damunt  les meves cames, el fondre’s a l’asfalt i sentir-se capaç d’anar fins a l’infinit, gaudint...tot això s’ha esfumat...ja no sóc el que era. Ho potser no ho he sigut mai, un ultracorredor, com em pensava...
Faré un altre intent d’aquí uns dies, però ja veig que les 24 hores d’ultrafons de can Dragó, d’aquí un mes, quedaran anul·lades per a mi, Em sap molt greu, però allà s’hi ha d’anar amb tota l’artilleria mental i física que un és capaç de reunir, a per totes, i ara mateix això no és així.



19 de nov. 2017

MITJA DE RIPOLL


Vinga va, mitja marató de Ripoll, una altre mitja feta, aquesta no l’havia fet mai i deunidó el que puja i baixa, dura dura de collons. Sortida des de la plaça del monestir amb un fred de maria santíssima, com sempre molts amics i cares conegudes en una matinal freda però assoleiada. 
Em trobo bé, aquesta setmana només he fet dos entrenaments però molt intensos i avui estic descansat i amb ganes de guerra. Surto a 3:40 sabent que hauré d’afluixar, doncs la carretera té unes pujades considerables però vaja, que no em fa cap por.
Sento el fred com em mossega els braços i les mans i al meu voltant tot és blanc de la glaçada que hi ha. Al km 4 m’atrapa l’Arnau que fa de llebre de 1h 24m i no el puc seguir. A darrere seu hi va la segona noia que sembla que es despenja una mica, com jo, i així anem fent mentre l’Arnau s’allunya.
Un llamp de carretera i tota per nosaltres, corrent a ritme i disfrutant. Passem el primer 10000 amb 40:45, està prou bé tenint en comte les ondulacions del terreny. A vegades la Hasna es queda una mica enrere i jo l’animo perquè em segueixi, anem rodant a 4 o per sota i ara nomes queda la tornada, som-hi.
-Te sangra el pié-, em diu, i de fet ,noto una picor al turmell que em molesta bastant. Es el xip que m’he l’he posat com he pogut amb una goma, perquè les sabatilles que porto no tenen cordons i m’està encetant la pell. Cap problema,  vinga gas que anem per fer 1:24.
Som poquets corredors així que anem tots bastant sols i desperdigats, res a veure amb córrer amb grup, que sembla que entre tots et portin. Cap al km 15 comencen les rebaixes... em tiba un isquio i el bessó de la cama contraria, ostiaaaaa, ja comencem, afluixo una mica i la Hasna em fot un atxassu que em deixa tremolant, perdo ritme, concentració, cagumdeu tan bé que anava!
No passa res David, ara és quant s’ha de córrer, però el motoret i les cames no donen per més, així que putruc putruc cap a Ripoll, amb un bon ritmillu però ja fora del que volia fer.
Arribo altre vegada a Ripoll, amb 1h 26m 24s i relativament bé, amb l’isquio i el bessó demanant clemència i el turmell ensangonat, però molt content de tot plegat, del temps final i de les sensacions.
Bona cursa la mitja de Ripoll, una mica desangelada i no gaire bona per fer marca però 39 edicions no ho pot dir qualsevol organitzador.

Ah! i primer classificat de veterans B!, és el que té fer-se vell...

14 de nov. 2017

SEGUIM...



Quan l’any passat vaig acabar l’Spartathlon gaire bé no vaig descansar, de seguida vaig reiniciar els entrenaments i les competicions, que si una marató per aquí, que si un cros per allà, que si tirades de  50 km...fins que el cos em va posar a lloc.
Em vaig lesionar, i vaig estar setmanes anant a batzegades, amb molèsties i dolors varis., vaig haver d’abandonar als 100km de Murcia i a les 24 hores de Can Dragó...en fi, misèries de corredor.
Aquest any m’ho he agafat més tranquil però tot i així m’ha costat recuperar, sobretot anímicament i encara arrossego algunes molèsties als abductors i al pubis però ara, estic amb ganes de córrer, i més aviat curt.
Fa quinze dies deixava a mig fer la marató de Caldes, i es que m’he passat tot l’estiu corren hores i hores i estic una mica rostit. Tinc ganes de fer coses diferents i tornar a trobar el foc del córrer...

Dissabte corria el Kilòmetre vertical de LaSitja del Llop, després de cinc anys seguits corrent la marató, aquest any tenia ganes de descansar, però vaig disfrutar com mai, em vaig tornar a sentir corredor de muntanya i la veritat es que em va sortir prou bé; 1h i 2m per pujar del poble del Montseny, al Turó del l’home,  6è classificat de veterà i 40è de la general, 1180 metres de desnivell positiu amb menys de 7 kilòmetres que em van deixar les cames toves i apunt per l’endemà mateix córrer un 10000, el córrer per córrer de Manlleu, amb 40 minuts.

Així que res, torno a estar a tope, motivat i encara prou sencer com per seguir apretant-me els cargols. Avui mateix, després d’un intents farleck amb l’Anna i la Laia he pensat que diumenge correré la mitja de Ripoll.

Però el que no tinc tan clar és que faré el mes que ve, amb la meva cita anual a Can Dragó a les 24 hores, tinc una relació d’amor-odi amb aquesta prova que em fa ballar el cap. No estic prou motivat. Allà s’hi ha d’anar molt convençut i molt predisposat a patir i a donar-ho tot i em sembla que això ho vaig deixar a les carreteres gregues...

A veure com anira, vinga, gas a la burra.


29 d’oct. 2017

EL TAST DE LA MITJA




Ahir vaig córrer un deu mil, una distància que he fet poques vegades i la veritat es que no estamos tan mal, perquè, sincerament, pensava que sortiria molt pitjor. A principis d'any corria un deu mil també, a Torelló, amb un temps de 39:41 i ara, quant encara no fa un mes que vaig acabar la Spartathlon, i tot just fa quinze dies que entreno, quatre sèries i quatre voltes ràpides i apa...a córrer...
I no és que sortís un temps estratosfèric, però amb aquests antecedents i amb cinquanta anys fets...38m 38s en un 10000, no està tan malament. Sempre dic que córrer per sobre de quatre minuts al kilòmetre, no és córrer, es trotar, em va sortir una mitja de 3:50, així que molt content.

Les sensacions va ser bones, els tres primers kilòmetres a 3:40, després em vaig relaxar una mica, corrent a batzegades com ho faig jo, i sense patir gaire em vaig trobar al kilòmetre vuit com si res, un parell de repetjons i arribada a les pistes de Granollers molt sencer i encara amb cames.
Bona matinal amb els companys d’entrenament del club atlètic Granollers, bona rustida i bon entrenament. Mica en mica anant recuperant sensacions i a tornar-me a il·lusionar...perquè això del córrer no s’acaba mai, sempre hi ha camí per fer, reptes per superar, somnis per complir i coses a aprendre, però del que estic segur és que sempre disfrutant.



5 d’oct. 2017

LA MEVA SEGONA SPARTATHLON



Un altre any cap a Grècia, amb l’entrenament fet, motivat, amb una determinació de ferro i molta il·lusió. L’Spartathlon és una cursa que requereix grans dosis de passió, d’energia i fortalesa, i si quelcom m’ha ensenyat aquesta nova edició, és a gestionar tot això; a no defallir quan tot sembla impossible i continuar avançant, a tenir paciència, a creure amb mi mateix i cercar la força interior que t’ha de portar a la victòria.
Moltes setmanes de preparació, mols kilòmetres sota el sol i per fi arribava el moment.
El dia començava sense haver dormit gaire, a les set del matí a L’Acròpoli d’Atenes, i amb quatre-cents friquis més. Gent vinguda d’arreu del món, corredors i corredores d’ultrafons d’altíssim nivell i 246 km per davant.

Estic a l’autobús que ens porta cap a la sortida des de l’hotel i em sento com si anés a l’escorxador, conec sobradament el que se’m ve al damunt i estic acollonit. Córrer més de 200 km sense patir és impossible, ja ho sabia el dia que m’hi vaig inscriure i tot i que és una cosa voluntària i buscada, sé del cert que serà molt difícil, tot plegat sembla de bojos, però aquesta és l’essència del ultrafons i és així com ho entenc jo.




Estic amb quatre corredors catalans més, ens fem quatre fotos i pim pam, em trobo corrent pels carrers d’Atenes, tinc els sentiments a flor de pell i recordo aquest mateix moment de l’any passat, hi hauré de posar tot el que tinc per aquesta gran aventura que no sé fins on em portarà, el que si que tinc clar és que jo ho donaré tot.
Mentre es va fent de dia, faig els primers kilòmetres amb en Mia, però després d’una hora i 12km, el deixo marxar i continuo al meu ritme. Aquest any estic anant més ràpid, els parcials em surten millor i vaig bastant més còmode. Recordo perfectament cada punt del recorregut i vist i no vist, arribo a la marató, km 42, amb 3h 50m.
Tot rutlla, em trobo bé, cap molèstia important de moment, la temperatura és optima per córrer i està núvol, no puc demanar res més. Aquest any a més de la Lidia hi ha la meva filla, que ens faran l’assistència.


A partir del km 50 em comença a fer mal el pubis, arrossego una pubàlgia crònica de fa molts anys i sembla que últimament ha tornat, i amb força. Arribo al km 60 i segueixo amb molt de dolor, el cap comença a fer de les seves i em plantejo abandonar, tinc l’excusa perfecte. Però no, segueixo. Amb dolor, però segueixo, no he vingut fins aquí per deixar-ho al primer contratemps.
Entro a la primera crisis de les moltes que vindran, això s’ha de gestionar i res més. Apretar les dents i esperar que la cosa millori. Em passa en Toni i una mica mes tard en Krlos i els hi desitjo sort, i per dintre meu, me’n desitjo també per mi, la necessitaré...
Però no és qüestió de sort, es qüestió de perseverar, resistir i intentar gaudir malgrat tot. Al kilòmetre 81, al segon avituallament, hi arribo relativament bé, m’ha costat molt i mica en mica la cosa ha anat millorant, explicat així pot semblar fàcil, però us asseguro que no ho és, no m’agrada fer-ho però m’he pres un paracetamol. Allà m’esperen l’Adela i la Lidia que m’ho tenen tot apunt. En canvio les bambes i la samarreta, menjo un plat d’arròs i tornem-hi.
Asfalt asfalt i més asfalt, carreteres pel costat del mar, polígons i també algun poble, on els nens ens reben fent xocar les mans.
Arribem juntament amb el Karlos al kilòmetre 100 amb onze hores justes. Anem molt bé de temps i d’ànims, tot i que ell es comença a queixar d’aquí i d’allà, igual que jo. Aquí no regalen res.


Anem xerrant i tots dos al mateix ritme, així que penso seria bo poder anar junts tota l’estona, en moments difícils va molt bé un amic al costat i un per l’altre es fa molt més amè.
Arriba la nit i ens posem el frontal. Kilòmetres i kilòmetres de carreteres, les cames carregades, els peus un a davant de l’altre, concentrat, avançant, m’encanta...
Però en algun punt, no ho recordo bé, ens separem. En el fons estem sols i cadascú ha de fer la seva cursa, a més, reconec que jo tinc un ritme molt inestable; ara apreto, ara afluixo, ara paro i tothom corre diferent, es veritat.
Al km 120 començo a anar  molt trallat, tinc ganes d’arribar a la muntanya perquè la cosa faci algun canvi però encara falten 30 km. Comença a caure una pluja fina i se’m tanquen els ulls de la son...ui ui ui, que això s’està posant xungo. Recordo el que vaig patir l’any passat amb la son i el fred, així que em prenc una pastilla de cafeïna i em poso el paravent, però l’impermeable no el tinc, espero que no plogui gaire...


Però si, comença a ploure. Per sort ja estic pujant i sembla que si no corro i només camino em mullo menys, però son imaginacions meves perquè començo a notar l’esquena ben fresqueta. En un dels avituallaments que he passat m’he trobat el Karlos que havia abandonat, em sap molt greu, sé el que havia preparat aquesta cursa, però aquestes són decisions que només pot prendre un mateix.
Vinga som-hi , una bona pujada com a mi m’agrada, però amb 150km a les potes, plovent i moll com un ànec, no està sent un camí de roses precisament, però en el fons estic disfrutant, estic fent el que més m’agrada i sento que sóc on vull ser, res de preguntar-me: - que hi faig aquí?... ho tinc molt clar que hi faig, cap a Esparta costi el que costi...
Només vull arribar al pròxim avituallament i allà em canviaré de roba i menjaré, ho necessito.
Però quant hi arribo, l’Adela i la Lidia no hi són. Vaig moll, estic tremolant, em venen esgarrifances i tremolors i m’estic morint de fred. Per sort porto el mòbil i els hi faig un truc i em contesten que estan només a cent metres i de seguida arriben, buuuff... 
-Per un moment vaig veure un desenllaç fatal, amb aquelles condicions no hagués pogut fer ni un sol kilòmetre més, però per sort només va quedar amb un petit desajustament logístic...
En canvio la roba de dalt a baix, em poso la tèrmica i el gore i vinga gas cap a dalt.
El mont Parteni, aquí és a on a Filípides se li va aparèixer el Déu Pan, jo no estic tan cardat per al·lucinacions d’aquest tipus però vaja, que molt lúcid tampoc estic...
Es un camí de cabres, ple de rocs i moll, però després de tantes hores d’asfalt quasi que ho agraeixo. Amb un tres i no res i després de passar 8 o 10 corredors, arribo a l’avituallament de  dalt del coll, segueix plovent i hi fa molt vent.  Em menjo un plàtan i tiro cap avall sense parar, entre mig del fang i les pedres. Una baixada llarga que faig tota caminant que em portarà a passar per uns pobles entre mig de la boira, fet i fet, no ha estat res. Va David que ho estàs fent molt bé!
Segueixen més kilòmetres i kilòmetres d’asfalt, de nit i sota la pluja, estic cansat, però poso el pilot automàtic que tots els corredors tenim, aquell que ens fa avançar sense adonar-nos, a un ritme lent però constant, immers en els meus pensaments i aïllant del món. La meva realitat es només la llum del frontal de davant meu i arribar al següent avituallament, i quan hi arribo, a per el següent, i així successivament. D’arribar a Esparta encara ni pensar-hi, falta molt!


Comencen les primeres llums d’un nou dia, i amb elles les males sensacions. Tinc un mal cos que no m’hi veig, molta son, estic cansadíssim i em fan molt mal les cames. Porto 185km amb 24 hores, no està tan malament, vaig molt bé de temps però estic ofuscat i em sembla impossible continuar, per sort ha deixat de ploure però.
 Comencen les rebaixes.
Vaig alternant el córrer amb el caminar fins que m’adono que només camino, no puc córrer.

No puc córrer!

Els kilòmetres es fan eterns i entro en una espiral de mal rotllo, dolor i cansament. No sé com, arribo al avituallament del km 200, estic totalment trencat i buit. M’assento en una cadira i tanco els ulls, això serà molt difícil, penso, no sé pas com fer-ho, no vull abandonar, però encara em falta moltíssim i estic acabat, estic...rebentat.
L’Adela i la Lidia m’ajuden en tot el que poden, em prenc un gel i m’aixeco, no les tinc totes però continuo, vinga David has de continuar, com sigui!


I pas a pas, mica en mica, amb paciència, al cap d’unes hores d’arrossegar-me com un cuc, sembla que em trobo millor, intento córrer i em surt un moviment simiesc que no sé si se’n pot anomenar córrer, però segueixo avançant. Cagumlaputa això és molt dur!, això és absurd!, on vaig amb aquest estat? Però si semblo un mort vivent! Però jo no paro. Aquests moments són terribles per a un mateix, la ment fa una cosa i el cos una altre i el temps sembla que s’aturi, però conec bé aquesta sensació i no em deixo intimidar, ara és quan s’hi han de posar els collons de veritat.
Després d’un túnel comença una llarguíssima pujada per una carretera interminable, tardo més de dues hores per fer-la, les cames em cremen i sento el cor bategar com un tambor a dins meu.Per sort, tot s’acaba i comença a planejar.
En un avituallament em menjo unes gominoles amb cafeïna de la marca power bar, que em foten un viatge per flipar, i ara, torno a córrer, i amb ganes.
I arriba aquell moment que et regala l’ultrafons en que et sents invencible; no em fa mal res, em sento lleuger, i amb més de 200 kilòmetres a les cames, corro a ritme i sense parar. Sembla impossible però començo a avançar corredors i a passar avituallaments sense parar, pim pam, pim pam, això és increïble! em salten les llàgrimes d’emoció, quina passada! Corro 12 km amb una hora i sense aturar-me per res, brutal.
Paro a l’avituallament i l’Adela i la Lidia em diuen que tinc en Mia i en Toni a només cinc minuts i segueixo i segueixo, corrent a tot drap, amb les cames destrossades però l’esperit lliure i l’ànima desbocada.
 M’he donat una lliçó a mi mateix, una lliçó que no oblidaré mai. S’ha de mantenir l’actitud, dominar la voluntat i lluitar fins al final, el poder està a la ment! .Hores i hores lluitant amb mi mateix per arribar aquí, a viure moments de plenitud i tornar a ser un corredor, un corredor de veritat!


Falten només 25 km, recordo l’agonia que vaig viure l’any passat aquests últims kilòmetres, amb els peus destrossats i patint la llarga baixada fins a Esparta. Però ara em trobo relativament bé, corro bastant constant i només paro als avituallaments.
I finalment em retrobo amb en Mia i en Toni que m’havien anat esperant, quina alegria! Fem camí tots junts una estona fins que decideixo marxar, em sap greu, els hi fotaré un atxassu, però haig de fer el que crec que haig de fer, i ara i aquí no estic còmode. Em considero un corredor honest: a les curses intento sempre complir les normes, porto el material obligatori, no tiro deixalles, més aviat en recullo, (a Grècia és impossible, tot és ple de merda), segueixo el recorregut sense retallar i en general, miro de participar amb esportivitat, honradesa i respectant als altres corredors. Però mira, en aquell moment vaig tenir la necessitat de continuar, ells anaven molt relaxats, caminant més que no pas corrent i jo tenia ganes de rebaixar el temps de l’any passat, així que començo a apretar i els deixo allà plantats, encara que ells m’havien estat esperant, ho sento nois, ho sento molt.


Corro amb ganes, tot i que per dins sento tot el meu organisme al límit del col·lapse però mentre aguanti mantindré el que estic fent. Vint kilòmetres poden semblar poc, però després de més de 30 hores en moviment i més de 230 km i sense dormir, es fan eterns. Així que apreto encara més i amb ganes d’arribar com més aviat millor. Passo un munt de corredors, la majoria caminen, i jo que vaig encegat, amb el cos a tota màquina, les cames de fusta i una felicitat indescriptible.
Ja només em queda la recta final, un nanu m’acompanya amb bicicleta, la gent aplaudeix des dels balcons i terrasses, veig la estàtua de Leònides i m’emociono, això ja ho tinc! arribo als seus peus amb 33 hores i 47minuts, ho he tornat a fer!
Ja tinc la meva segona Spartathlon, una cursa que ha significat un abans i un després en la meva vida esportiva. Aquí he après a gestionar tots els meus recursos, a seguir quan les condicions són les més adverses i a conèixer una part de mi que restava amagada, tot això em fa ser optimista i m’ajuda a encarar el futur  amb més passió, per què... ara sí, sóc un corredor!
Gràcies Spartathlon,
i gràcies a l’Adela i la Lidia que em van fer una assistència professional, clau de l’èxit, i gràcies a tots pels ànims.
Tornaré.






17 de set. 2017

6H PISTA DE TERRASSA



Les curses d’ultrafons, ja sigui en ruta o en pista atrauen poca gent, sempre som els mateixos i ja ens coneixem. Es tracta de participar perquè si no, en quatre dies, desapareixeran.
Així que avui, últim entrenament  i tirada llarga de cara a L’Spartathlon, ara si que si. Volia fer les 12 hores però finalment em decideixo per córrer només sis, l’entrenament ja el tinc fet, ara només és qüestió d’afinar.
Surto sense cap pretensió, només de fer una bona kilometrada intentant acostar-me als 70 km. Vaig tant relaxat que m’oblido de preparar bé la cursa i no tinc ni menjar ni beure ni vaselina ni res, surto a pèl, pim pam i a veure que passa.
La primera hora la fem molt bé, de catxondeo i una mica massa forts, a 4:30. M’adono que tinc molta set i paro a veure, em beg dos súper gots d’aquarius del mercadona, cutre saltxitxero que em fot una òstia a la panxa que ja no la recupero fins l’endemà, culloooons quin mal rotllo...
Fins a les dues hores i mitja vaig relativament bé, encara que amb mal de panxa. El ritme va baixant progressivament però sempre per sota de 5m/km. A partir de meitat de cursa comencen les rebaixes...em sento cansat i comencen a sortir dolors varis i la panxa rebotadíssima, no passa res David, hi he passat cents de vegades per aquí, així que aguantar com pugui i deixar passar el temps.
La última hora encara estic per apretar una miqueta, però res, poca cosa, i al final 67’400 km i tercer classificat.

Bona jornada esportiva amb grans amics del ultrafons, felicitats a tots, ànims i endavant!

9 de set. 2017

TRAIL DELS 3 BATLLES


Bones sensacions al trail dels 3 Batlles, cursa divertida i corriolera amb 2000 metres de desnivell positiu i 30 km que se’n van fer curts, tot i portar tota la setmana de força tralla. Per la tarda 25km més de rodar.
Res més a explicar, corrent bé, pujant amb força i baixant suau com sempre, tancant una setmana amb 146 km. Bona feina de la gent de Sant Vicenç de Torelló.
 Vinga gas que això ja ho tinc gairebé a tocar...



30 d’ag. 2017

LA MARRANA SKYRACE



Una altra cursa en que participo en que l’únic que vull és sumar kilòmetres i hores. Sóc conscient de que això no es el meu terreny, una cursa molt tècnica i relativament curta i amb tota la setmana càrrega.
Crec que serà de les ultimes que faci, la veritat es que no m’hi acabo de sentir còmode, jo no sóc muntanyenc, sóc corredor, i aquí de córrer, poquet. Em sembla que a més, m’he cardat vell, perquè cada vegada em costen més aquestes baixades tan dretes, aquests passos plens de pedres i tot això.
Però jo no m’arronso, m’atreveixo amb tot, i per passar una matinal a alta muntanya, amb un dia radiant, doncs cap problema. No tinc cap més pretensió que fer un bon entrenament amb alçada i res més, la competivitat la deixo per una altra ocasió.
En general em vaig trobar bastant bé, pujant amb força i controlant a les baixades, fent la goma com sempre amb altres corredors, acabant molt fresc amb quatre hores justes i muscularment molt bé, l’endemà tornava a entrenar amb normalitat.

I es que l’Spartathlon és a tocar, només falten quatre setmanes, toca prémer l’accelerador i acabar d’arrodonir tot el que he fet aquest estiu: més de 12 setmanes per sobre dels 100km, més de 5 per sobre els 140 i una de 180. Mai havia entrenat com ara i la veritat es que vaig cansat, avui mateix he sortit i al cap de mitja hora ja he tornat cap a casa caminant, no podia amb la meva ànima, desmotivat, abatut...
És igual, no passa res, demà serà un altre dia, no vull forçar. Però la veritat es que m’està costant molt, sempre dic que jo entreno sempre amb il·lusió i sense cap mena de pressió ni obligació, però últimament sento com una força que va en contra meu, com una veu interior que em diu que ja n’hi ha prou, que pari, que descansi, i lluitar contra això és molt difícil.

Per això m’apunto a aquestes curses, perquè sé que si més no, sempre en surt un bon entrenament  i així no em costa tant. Dissabte que ve, trail dels 3 Batlles, 30km...a veure com va...


30 de jul. 2017

ULTRA CATLLARÀS


La intenció és sumar hores d’entrenament després de tota la setmana de molt volum, disfrutar d’una prova esportiva i de la muntanya, res més. L’any passat ja la vaig córrer i va ser un calvari per les altes temperatures i la humitat, aquest any la cosa pinta una mica millor però de calor en farà, això ho tinc clar.
Sis del matí, La Poble de l’Illet, 51km i 3600+ per davant, un munt d'amics i tot el Catllarás per córrer, surto molt conservador i a ritme d’escalfament, sento tot el cansament de tota la setmana però d’això es tracta. El dijous vaig sortir i vaig acabar caminant , estava molt cansat, així que no ser com respondrà el cos per això m’estimo més reservar. 
Comencen les primeres pujades i els conseqüents taps, no m’agrada córrer així, no vaig còmode, tota l’estona ensumant el cul del de davant i a ritme de prenyada...colloooons va, espavileu!, però res, més de trenta corredors tots un a darrere l’altre en fila india per un corriol estret...
Em poso nerviós i començo a passar gent per les bardisses, a sac, fins que trobo el que provoca tota l’embussada, va noi,  tira va, homeeee...
Superat aquest primer contratemps segueixo a bon ritme, a les baixades com sempre em passen corredors a grapats però pujant els recupero. Em trobo prou bé, tinc energia i controlo molt bé el tema hidratació i sals. Al primer avituallament gairebé no paro i al segon em prenc un gel i un trosset de plàtan, estic menjant molt poc, només aigua i aigua però em sento bé.
Xino xano, sense estrabades, disfrutant de l’indret, corrent a ritme viu quan el camí ho permet, pujant amb força i controlant a les baixades i com qui no vol la cosa em trobo a l’últim terç de la cursa bastant fresc, osti tu, això ja ho tinc.
La ultima baixada es fa una mica llarga, però res, arribo de nou a la Poble molt bé, muscularment molt sencer i sense cap mal rellevant, tot un èxit.
Bon entrenament, gaudint de la muntanya i d’una cursa ben maca i molt ben organitzada per Klassmark, al final 8hores 40minuts, 72è classificat i12è de veterans.
Suma y sigue.


23 de jul. 2017

SPARTATHLON (3)


L’any passat per aquesta època, quan preparava l’Spartathlon, vaig pensar que no volia obligar-me a res, vaig sortir a entrenar sempre amb ganes i il·lusió, i sempre motivat. Ni un sol dia vaig sortir a córrer amb mandra o sense ganes, ni vaig fer cap sacrifici de cap mena. Tot va fluir d’una manera natural i sense forçar, com ha de ser, em sembla a mi, aquesta activitat., ja no dic ni esport...
Perquè a mi no m’agrada l’esport, ni crec amb els valors que se li pressuposen, esforç, constància, sacrifici, superació...res, collonades. No en segueixo cap d’esport, ni m’he mirat el Tour, ni el tennis, ni res de res, de el futbol ja millor ni esmentar-lo i les motos i els cotxes tampoc no m’agraden.
El que jo faig és córrer. Ras i curt. No tinc cap més aspiració que córrer amb mi mateix, superant obstacles i sempre endavant. Un veritable Forest Gump...
Quant corro m’adono que el que estic fent és el que vull fer, em connecta amb una part molt primitiva de mi mateix i em manté alerta, sempre expectant, pendent del meu cos que es mou amb sincronia amb la meva voluntat. Això em deixa un pòsit de plaer per l’ànima i és motiu per sortir cada dia amb la motivació renovada.
Avui mateix, corrent pel voral de la carretera, m’he sentit un boig, els conductors dels cotxes em miraven malament i veia les mirades d’incomprensió a la seva cara. M’és igual, jo em sento bé, m’agrada estar i ser diferent i a dins meu i neix una satisfacció molt intensa, per córrer tot el que vull córrer  i per tot arreu. Els únics que em respecten son els ciclistes, hi veig gestos de complicitat i això també m’agrada però tot plegat m’és indiferent. Jo a la meva.

Però aquest any la cosa no està sent tan fàcil, aquest Juliol he treballat molts dies, no he dormit més de sis hores cada nit, i alguna ni això. La pubàlgia que arrossego de fa anys i que creia oblidada m’ha vingut a visitar i sembla que per quedar-se i si al cansament acumulat i afegim la calor d’aquestes darreres setmanes fa que tot plegat estigui sent una mica més dur que l’any passat.
Però jo no em rendeixo, ni em desmotivo, algun dia ha costat una mica més però per sort tinc la Fina que m’ajuda i sempre és allà, donant-me un cop de mà i ajudant-me amb tot el que em cal. Avui era el seu aniversari i tot així m’ha estat seguint amb el cotxe, avituallant-me i fent-me costat. Gràcies Fina. També tinc la sort de tenir  un amic com en Mia, amb ell faig molts kilòmetres també i cada dia ens passem el parte de com ens ha anat l’entrenament, som com germans
Així que amb aquestes estic, aquesta setmana l’acabo amb 151 km, content i mirant enllà, Esparta m’espera...
gas a la burra!


7 de jul. 2017

MUNDIAL DE 24HORES, BELFAST



M’estic acostumant a tornar a casa decebut després d’una competició, potser decebut no és exactament la paraula però vindria a ser quelcom semblant. Aquestes ultimes 24 hores van ser per oblidar, per ressetejar la ment i el cos i intentar tornar amb un nou objectiu. 
Diuen que es falla el cent per cent de les fletxes que no es disparen, i jo últimament n’estic disparant moltes...però totes a fora la diana...
Anar a un mundial no es fa cada dia, és més, no crec que es repeteixi, i de fet, no sé ben be que hi feia jo allà. A part del tema selecció, en que he trobat que no hi acabava d’encaixar, en aquest tipus de competicions s’hi ha d’arribar molt rodat i tenen prou pes com per ser l’objectiu de l’any. Jo hi anava una mica a veure que passa, creient-me que es pot viure de renda amb quatre tirades llargues i poca cosa més.
A les sis hores de Vilafranca vaig pensar que no anava tan malament, però no, això requereix molt i molt volum, moltes hores d’entrenament i sumar i sumar i sumar, molts kilòmetres.

Només de sortir em vaig notar buit, els ritmes no sortien ni de lluny, tot i així vaig saber esperar, tenir paciència és important. Vaig estar esperant hores i hores la inspiració. I res. la marató la vaig passar amb 4h 07m, molt lluny dels 3:40 que acostumo a fer còmodament i veia com lentament se’m escapava la cursa.
A les si hores no portava ni 60 km i ja anava ratllat, sense gaudir ni un sol moment, i mira que a mi m’agrada córrer, però res.
Em vaig fotre de fred tota la cursa, de fet, només arribar a l’aeroport ja em vaig agafar i quasi bé no me’l vaig treure fins al cap de tres dies. Veníem d’una onada de calor, a 38 graus i aquí corrent només a 11, amb humitat, vent i pluja...
Però això són excuses, ja ho sé. La veritat és que no sé ben be que va passar, el córrer ja les té aquestes coses, hi ha dies que no vas, no vas i no s’hi pot fer res.

Vaig voler arribar als 100km, si mes no per dignitat, i per arribar-hi  vaig tardar mes de 12 hores...un desastre. No amago que de sortida, anava disposat a arribar als 200, però amb aquests ritmes, impossible. Vaig tenir algun moment bo, que em trobava bé i ho aprofitava per fer una tirada de 15 o 20 km a bon ritme però de seguida tornava a afluixar i em posava a caminar...
I finalment vaig decidir retirar-me a les 13 hores, amb 105 kilòmetres i molt cansat de donar voltes i voltes...
Amb tot, estic content d’haver-hi estat, vaig veure el que és el veritable ultrafons, corredors fer unes marques estratosfèriques, corrent hores i hores a ritmes increibles i sense parar. El primer classificat amb quasi bé 270 km i la primera dona, amb gairebé 260. Impressionant. 

Tot corredor que s’anomeni així, hauria de veure almenys una vegada aquests esportistes superdotats. Vaig quedar molt impressionat.
I res més, podria explicar moltes més coses però no cal. Podria explicar que hagués pogut acabar les 24 hores com sigui, sense buscar cap marca, però per patir com un desgraciat per fer una merda...no cal. N’he acabat moltes de curses per collons, moltes, he corregut lesionat, amb febre, deshidratat...de totes maneres vaja, però aquí no em vaig sentir prou motivat per donar-ho tot.
Així que borron y cuenta nueva, ara si que si, dotze setmanes i Spartathlon de nou, em sento motivat, sense lesions ni molèsties i apunt per entrenar a tope.

Som-hi!

13 de juny 2017

L'OLLA


Diumenge passat vaig tornar a córrer l’olla de Nuria, pim pam, dorsal d’última hora i a disfrutar de l’alta muntanya. Abans de res, donar les gràcies a tota l’organització per aquesta magnífica cursa en un entorn immillorable, sou collonuts.
Es la meva cinquena participació, la primera al 2008, recordo que es va neutralitzar al Puigmal per mal temps, l’any següent em van haver de baixar amb helicòpter amb el turmell rebentat...i les altres tres, doncs bé, tot i que aquesta última edició vaig acabar una mica així així...

Porto tota la setmana entrenant com un cabró, fa només set dies que vaig acabar les sis hores, amb gairebé 72 km o sigui que surto tranquil, a ritme putruc putruc i sense estressar-me. Només busco fer un bon entrenament en alçada i sumar, passar una bona matinal esportiva i muntanyenca, res més.
De seguida es formen taps als primers corriols estrets, pujaria més ràpid però ja m’està bé, tinc bones sensacions tot i notar el cansament acumulat. Arribo al Puigmal amb una hora i sis minuts, de puta mare, començo la llarga carena i a les primeres baixades em passen per sobre...mare meva com baixen la penya...
Res, jo a la meva. A les pujades els torno a agafar i així anem fent la goma amb varis corredors. Fot una calor que deunidoret i segueixo fent cims, amb les seves pujadetes i les seves baixadetes, disfrutant i gaudint.
I baixant del Noufonts....raaaac! el turmell se’n va a tomapelcul, em faig el meu 157è esquinç al turmell de la meva vida. Em fot un mal de Déu, però tinc clar que haig de seguir, per un moment em sembla que m’he fet bastant mal, però mica en mica el dolor remet i puc continuar, això si, a la baixada final gairebé no corro i camino. Em passen mogollón de corredors però tan és, jo em dedico a recollir embolcalls de gels i barretes que n’hi ha bastants, cagumdeu sempre hi ha d’haver un guarro de merda...
Entro altra vegada a Nuria després de 3h 50m, molt fresc de cames, relativament poc cansat i amb molèsties al turmell com és lògic, i content, malgrat la reblincada.
Però la sang no ha arribat al riu i l’endemà ni cort ni peresós, surto a córrer dues hores i veig que més o menys tot està al seu lloc, i avui, tres hores més, acabant zombi perdut per la carretera, amb una caldufa que queia que nitecuen...
Doncs res, a veure com acabo la setmana...
gasalaburra!



Arxiu del blog