12 HORES PISTA

Escric això amb les cames contracturades encara i el genoll fet un nyap però amb un somriure a la cara de felicitat. Als que ens agrada córrer i per un dia ho podem fer durant dotze hores seguides, l’endemà, ens queda un pòsit de satisfacció indescriptible.

Tot el dolor que vaig experimentar, tot el cansament, el patiment i l’esforç, queden en res. Ara mateix em sento invencible i si just acabar pensava “mai més” avui el cuquet  torna a rossegar amb força.

Aquesta és la crònica de les 24 hores pista de Can Dragó, organitzades (tot s’ha de dir, impecablement), per corredors.cat. Aquest any participo a la modalitat de 12 hores individuals, l’any passat ja vaig fer les 24 hores senceres  que em van deixar destrossat per molt temps, així que tot i els dubtes d’ultima hora, decideixo fer les 12 hores, que ja n’hi ha ben prou.

L’objectiu és passar de 110 kilòmetres, disfrutar del córrer i no fer-me mal i no necessàriament  per aquest ordre, un cop posats però, les decisions es van prenent sobre la marxa. Aquest any tenim una assistència de luxe, en Gerard estarà per nosaltres tot el dia i és d’agrair tenir una persona que et dóna tot el que et fa falta a més d’acompanyar amb els seus ànims.

Sortim.

Em trobo molt bé, aquests dies he estat provant ritmes a la pista, voltes i més voltes mirant el crono i crec que a 5’30m/km es el millor, però em deixo endur per la eufòria i la primera hora la faig a 4’40, em surten una mica més de 13 kilòmetres i em situo primer a la classificació. Bé, no era el plan inicial però ja posats decideixo arriscar i seguir a bon ritme per intentar una marca més bona. El genoll em molesta una mica però tot rutlla molt bé, en Gerard ens subministra beure i menjar quan li demanem i nosaltres només em de pensar en córrer. En realitat per córrer no s’ha de pensar gaire, jo només em deixo anar, flueixo per damunt la pista i a cada passa, entro en un estat mental de concentració i potser puc semblar una mica esquerp i seriós però es com ho faig jo, m’amago a darrere les ulleres de sol i en submergeixo a dins meu mentre corro, aïllant-me del exterior.

Porto ja més de 24 kilòmetres amb dues hores, sé que haig d’afluixar el ritme però em costa, vaig tenint pujades de motivació i em deixo anar, alguna volta la faig més lenta  i alguna de més ràpida, em costa aguantar un ritme fix. Amb tot, em sento bé, la temperatura es prou bona i m’agrada com estic corrent, tard o d’hora arribarà la crisis però no hi vull pensar amb això, ara només gaudeixo i volo com un ocell però tocant de peus a terra. Em diuen que vaig segon i el tercer està a 4 kilòmetres, les cames ja van soles i no em preocupa res.

Voltes i mes voltes, la musica que sona per megafonia aquest any es molt dolenta, estic temptat d’agafar els auriculars però llavors si que quedo aïllat del tot, llavors ja seria com fer un viatge astral, un tripi de kilòmetres pisterus i crec que no fa falta, el que em fa falta és seguir corrent com ho estic fent, amb ritme, constant, amb ganes i sobretot sobretot, gaudint .

Passen les hores i passen els kilòmetres sense gairebé adonar-me’n, estic disfrutant a cada volta i això és el que importa. Observo els altres corredors com corren, els diferents estils i les diferents actituds, la seva manera de córrer em diu molt d’ells, n’hi ha d’agressius, de més discrets, n’hi ha que em diuen coses i n’hi ha que van a la seva bola, en fi, tot un món...

Kilòmetre 60, vaig bé, la marató l’he passat amb 3h 40m i fins al 50 quasi bé ni me’n he  adonat. A partir d’aquí em quedo tercer a la classificació, es evident que vaig perdent pistonades però jo no ho noto.

Es comença a fer fosc i la cosa es comença a posar xunga, ja no tinc aquella frescor del mati, aquelles cames lleugeres i aquelles ganes. Vaig fent micro parades de 30 segons o un minut que m’ajuden a recuperar-me una mica .

Ara penso que l’objectiu són els 100km. M’agradaria baixar de les 10 hores i no penso en res més. És evident que estic en clara davallada i l’esforç que hi poso es considerable però no em rendeixo encara, sé que arribat aquí, al cos encara li queda moltíssima corda, només haig de triar fins a on estic disposat a patir i aguantar la pedregada que s’acosta.

Al kilòmetre 90 vaig malament, no em trobo bé, la panxa em dona problemes i tota l’estructura mental que portava se’n va a la merda, camino una mica cada quatre o cinc voltes però ja no recupero, miro el GPS i crec que si que puc baixar de les 10 hores als 100 kilòmetres i amb això intento motivar-me. Vaig cinquè a la classificació general però la veritat és que no m’importa, la competivitat s’ha esfumat  i tan m’he fa el resultat final. Dues noies són les que m’han passat en kilòmetres, la constància i perseverança són importants en aquest tipus de proves, qualitats que jo no tinc. Jo vaig per impulsos, quan tinc la foguerada ho aprofito però sempre em quedo en foc d’encenalls, vet aquí.

Kilòmetre 100. Em vull morir, d’això se’n diu córrer fins a rebentar i ho acabo de fer. He fet un pet que segur l’han sentit des de casa, a 70 kilòmetres. Encara no porto 10 hores però, i estic content, el que vingui a partir d’ara serà de més ja que no estic per fer gran cosa, només caminar amb el cap cot, abrigat perquè m’estic foten de fred i mirant com molts altres corredors segueixen a bon ritme una volta i una altre. Jo sóc el que sóc i he fet el que he pogut, potser m’ha faltat algun entrenament, algun rodatge llarg, una mica més de seguretat amb mi mateix, no sé...

De tant en quant faig un parell de voltes corrent, encara em queda una mica de dignitat però la última hora se’m fa interminable. Tinc molt fred i poques ganes i aquests moments els conec molt com per dir-me a mi mateix que ja n’hi ha prou. No vull patir més, ja ho he fet prou com a corredor i fins aquí vull arribar. Globalment la experiència ha estat fantàstica i em sento feliç, acabo amb 114’677km i satisfet una vegada més de donar-ho tot, o gairebé tot...

Córrer llarga distància en pista té un nosequé que enganxa pot semblar una bestiesa i potser ho és, però la vida és una successió de moments intensos, bons i dolents, i els viscuts aquí ho son. Deixo enrere una experiència molt bonica, grans moments i grans amics i amb això em quedo.

Quan l’any que bé acabi una de les proves de Can Dragó, segurament tornaré a dir “mai més” i el següent, i l’altre...