galopaquegalopa: ULTRA MONTSENY

Normalment escric aquestes cròniques, si puc, amb calent, quan les cames encara fan mal i tinc les sensacions encara a flor de pell. Però avui no es el cas, necessitava uns dies per pair i per reflexionar tot el que em va passar a la ultra del Montseny.

Jo no sóc gaire d’explicar el recorregut, els noms dels cims i dels colls i dels kilòmetres i els desnivells, més que res perquè no ho recordo. A mi només en queda un record llunyà del que va ser, instants fugaços, moments i sentiments que ara mateix se m’amunteguen a la memòria. Es tot això el que vull transmetre, perquè escrivint-ho i rellegint-ho al cap d’uns anys m’adono que la memòria ens enganya, que no sempre ens es fidel i amb el pas dels anys només ens queda el record d’un record.

Vaig dubtar fins al últim moment d’inscriure’m a aquesta cursa, 89 kilòmetres i 4600 +, no son qualsevol cosa però el Montseny me l'estimo i no hi podia faltar. Amb aquesta cursa em va passar el de tantes altres vegades: vaig anar bé fins a la meitat mes o menys però llavors vaig començar a anar a menys, a patir, a no gaudir i només intentar arribar d’una vegada. Jo no se si això es una virtut o un defecte però el cas es que em costa molt abandonar, sé que arribar a qualsevol preu no porta enlloc, però la veritat es que abandonar tampoc.

Sortim tres-cents corredors a les sis del matí de Sant Esteve de Palautordera, em trobo molt i molt bé i amb ganes de córrer.

Vaig corrent amb les primeres noies de la cursa, son tres i se les van foten, ara una al davant, ara l’altre. Veig en la seva mirada l’esforç i la competivitat, i jo corrent amb elles. Em sento bé, les primeres pujades m’han sortit a bon ritme i tot va de meravella, tot i que trobo que la gent surt molt forta per fer quasi be 90 kilòmetres.

Vaig pensant en aquestes ultimes setmanes d’entrenaments, en que vaig intentar pujar a les Agudes dues vegades i vaig girar cua abans d’arribar-hi. Un dia per què vaig agafar una pàjara de collons i nomes portava un plàtan....vaig arribar altre vegada al cotxe després de 25km fet mistos, i un altre dia perquè fotia un fred que no me l'esperava, se’m van glaçar les mans i una mica més i agafo una hipotèrmia: altre vegada cap al cotxe....

Total, que avui si tot va bé si que pujaré a les Agudes, però encara falta molt. La primera part de la cursa es bastant corredora i els kilòmetres van passant sense adonar-me’n.

Mica en mica, però, el cos i la energia em van minvant, intento menjar i beure a tots els avituallaments, però noto com desapareix aquella empenta, aquella força que sempre m’acompanya. Estic al kilòmetres 45 i ja tinc ganes de plegar. Em fa mal el genoll, em costa respirar i la pubàlgia que tenia ja oblidada em torna a molestar.

Quan arribi a l’avituallament de Viladrau al km 50, penso abandonar, allà m’espera la Fina, me’n vaig cap a casa, ja n’hi ha prou, no tinc bones sensacions i la veritat, estic cansat de patir. Tot a esdevingut de cop, fa un moment estava perfecte, gaudint, i ara em sento buit i desmotivat.

Últimament em veig explicant unes cròniques molt destroyers, però es el que sento. En el món del córrer no tot son flors i violes i si es vol aconseguir quelcom s’ha de lluitar, no regalen res, com en d’altres facetes de la vida, vaja.

Mentre corro penso si val la pena tot aquest patiment, aquest mal de cames i aquesta agonia, i francament no s’ho val però em nego a abandonar, no vull. Ja ho he fet altres vegades i llavors es pitjor, estic tota la setmana donant-li voltes i em queda un sentiment de frustració i de tristesa que em costa molt de superar.

Arribo a Viladrau ja tocat, menjo una mica, em canvio les bambes i tinc un desig incommensurable de plegar, però no ho faig, una força invisible m’empeny a seguir i tot això sabent que les passaré canutes, però sóc així de burro.

Tots aquests anys de córrer m’han ensenyat a no rendir-me a arribar fins on calgui i a donar-ho tot, inclús en contra de la meva voluntat i fins i tot de la meva salut, es el que hi ha. Encara recordo la meva primera Matagalls –Montserrat on vaig abandonar a la meitat per una butllofa de la mida d’una llentia al taló, ara, recordant aquella feta em fa riure. Des de llavors he corregut amb butllofes, amb febre, coix i de mil maneres o sigui que arribaré a meta com sigui, caminant si cal, però arribaré.

Surto de Viladrau amb els ànims per terra, desfet, acabat, però amb la certesa de que arribaré altre vegada a Sant Esteve. La pujada fins a coll Pregon per la font dels mosquits se’m fa eterna i ara em queda el pitjor: tornar a baixar fins a Sant Marçal i pujar a les Agudes. Aquest recorregut l’he fet desenes de vegades però mai com avui; cap cot i cansat, exhaust, desmotivat, i sabent tot el que em queda encara. Allà vaig veure la mort, el final de la meva vida com a corredor, vaig pensar que no volia tornar a viure aquesta situació mai més, que ja està bé de patir tant home, com es pot ser tant burro?, amb tot, no perdo el bon humor i l’actitud es positiva, potser és això el que em fa aguantar fins al final.

I finalment arribo a la temuda pujada a les Agudes, ens coneixem bé tu i jo, penso, avui et fotaré un atxassu que no m’estovarás, no.

El camí serpenteja entre mig d’una fageda preciosa, els arbres comencen a treure les primeres fulles després de l’hivern i em vaig fixant en petits detalls del camí: una pedra, una arrel, una fulla seca. La suor em regalima per la cara i sento una sensació d’ofec que m’oprimeix el pit.

Ja arribant a dalt ens trobem un corredor estirat a terra, el tapem amb unes mantes tèrmiques i ens quedem amb ell una estona, porta un bolet descomunal però està estable, orientat, només li cal menjar una mica i descansar.

Al avituallament del Turó de l’home m’assec una estona en un pedrís mentre m’afarto com un lladre, al final no ha sigut tant, tu. Vinga va, tira, tira que no estamos tan mal...

Però a sigut només un miratge, a la baixada em passen els corredors a grapats i se’m fa interminable. La puta baixada que no s’acaba mai em deixa els genolls desllorigats i em fa mal tota la carcanada. Em ve al cap la cançó Death or Glory dels Clash i la canto a ple pulmó mentre baixo com una vella geperuda per un corriol ple de pedres. Ric de mi, de la situació i de tot plegat.

A l’avituallament del poble del Montseny m’assec una altre estona mentre parlo amb algú que em coneix però no recordo de què, tinc la ment espessa i només vull acabar, vull arribar i matar-ho d’una vegada per totes. Però encara falta molt, molts trams de carretera, que se’m fan insuportables i molts kilòmetres encara.

Però tot s’acaba, i ara ja ho tinc. Aquests darrers kilòmetres son molt durs, tant, que ara mateix ni els recordo, jo crec que vaig córrer però tampoc n’estic segur, tinc una llacuna mental important d’aquest tram.

A un kilòmetre de l’arribada m’espera la Fina i m’emporto en Blau, està enjogassat i corre amb mi com ho ha fet tantes vegades i penso que seria agradable poder-ho fer sempre, a les curses també.

No m’ho puc creure, ja arribo, òstia David! ho he aconseguit!. Passo l’arc d’arribada content, amb el meu amic Blau i sabent que el que he fet es molt gran. He superat les adversitats, he corregut sense ganes i sense energia però no he deixat mai de confiar en mi, perquè al final el fruit de tot això es una força renovada i una energia que m’empeny de nou a córrer, córrer fins on calgui.

Jo crec que cadascú viu l’esport a la seva manera, a mi em fan falta aquestes situacions límit per gaudir, ves quina contradicció, per fer-me sentir viu i per motivar-me si cal per un següent repte.

Avui després de nomes vint i quatre hores ja estic motivat de nou i disposat a tornar a donar-ho tot si fa falta, al final no n’hi ha per tant, penso, i potser si que ho vaig passar malament, però el deix de felicitat que em queda a l’ànima es infinitament me gran que tot això.

Gràcies de nou Montseny i gràcies a tots els amics que em vaig trobar durant tot el dia, anomenar-los a tots seria impossible, als organitzadors , als voluntaris, als que viviu aquest esport amb passió i a tots els que heu llegit fins aquí.

Fins aviat.

fotos de la Montse Soldevilla